La font és Krishnamacharya. El seu nom està compost per les paraules Kṛṣṇa i ācārya. Kṛṣṇa és un dels noms amb que a Índia s’anomena a la Força Omnipresent. Ācārya es tradueix com a mestre i es refereix a un mestre que te la qualitat de moviment. El moviment constant que fa un ācārya és la seva pràctica, es a dir, un ācārya és un mestre que practica el que ensenya.
Krishnamacharya va néixer al sud de l’Índia el 1888. Gràcies al seu entorn familiar i al seu desig de Coneixement va poder estudiar amb diversos mestres. Abans de morir va composar una pregària on els anomena i on descriu el que va rebre de cadascun d’ells. La podeu escoltar aquí.
Va ser un visionari. Va entendre que el seu Dharma era ser un pont entre la saviesa del món ancestral i el món modern. Per una banda va trencar molts dogmes i va obrir les portes del Yoga i del Cant Vèdic a totes les castes, a les dones i als estrangers. I, per l’altra banda, va recuperar coneixements ancestrals i no tant sols els va posar en pràctica sino que també els va ensenyar a tota persona que tingués interès a aprendre.
L’essència del Yoga que ell va ensenyar s’expressa amb la paraula sànscrita cikitsa que, de manera molt superficial, es tradueix com a teràpia. Ve de l’arrel cit que significa Consciència. Cikitsa és l’aplicació del Yoga de forma altament individualitzada.
Aquest fragment del article de Mala Śrivatsan publicat a la revista “Darśanam” el novembre de 1995 explica com era la manera d’ensenyar de Krishnamacharya:
(...) Per a Krishnamacharya, l’atenció que calia posar en la individualitat de cada persona era Yoga: el fet d’ajuntar mestre i estudiant, d’unificar el individu com un tot.
La capacitat de l’estudiant i el temps que podia dedicar-hi a la pràctica o a l’estudi determinaven la manera com Krishnamacharya l’ensenyava. Ell feia tot el que calgués per tal d’obtenir el millor de cada alumne.
Era un mestre i un perfeccionista i corregia amb paciència fins el més petit error en les anotacions o en la pronunciació quan ensenyava a cantar els Veda-s. Fins i tot els estudiants que no sabien Sànscrit aprenien amb ell a cantar amb un gran nivell de precisió.
La passió que posava en comunicar perfectament fins a poder veure en l’estudiant l’efecte desitjat era el seu únic objectiu. Ell era com un mirall que reflectia amb la mateixa intensitat que l’estudiant mostrava en el seu desig d’aprendre. Els seus ensenyaments eren una demostració de puresa, tolerància, gràcia, compassió i intensa relació espiritual.
Quan donava una sessió de teràpia, o be quan ensenyava Yoga, cant, o filosofia només volia tenir un únic alumne a la classe a qui donava la seva atenció complerta. Cada persona era considerada com un ésser humà únic, mereixedor de respecte i que requeria un ensenyament adaptat a la seva situació i a les seves necessitats específiques. I encara més, l’estudiant sabia que la comunicació que es creava i l’ensenyament que es rebia eren només per a ell.
És per totes aquestes raons que el seu ensenyament estava basat en sessions individuals i que Krishnamacharya mai va ensenyar en classes de grup. (...)
A Krishnamacharya se l’ha conegut arreu gràcies a la difusió del seu ensenyament que en va fer el seu fill, TKV Desikachar. Desikachar va viatjar pel tot el món formant mestres excel•lents i exposant la inesgotable profunditat del llegat del seu pare. El 1976 va fundar el Krishnamacharya Yoga Mandiram a Chennai que continua sent un centre de referència a nivell internacional.
